Vacances

Marta Cros

Quan era menuda i donava classes al Nenuco, a la Nenuca, a la Barbie, al Ken “sentats” al meu llit, no pensava que ensenyar fos tan difícil al cap d’uns anys. Estaven quiets, no parlaven…Però, és clar, no eren persones humanes. No tenien tenien sentiments, no tenien el do de la paraula…

He decidit escriure sobre la situació del professorat avui dia, perquè és al que jo i molts companys meus (i família) s’hi dediquen. I ja tinc ganes de venir a Bellmunt (al racó del carrer França) a descansar, a disfrutar de la pau, del silenci, de les bones paraules de la gent, de les passejades per la carretera…

I és que dedicar-se a ensenyar no és el que jo i molts ens pensàvem. La societat ha canviat molt; els pares treballen moltes hores, les actituds d’uns i altres són molt diferents a les de fa uns anys. Disfrutar del silenci i l’atenció a classe per part dels alumnes és gairebé impossible, el respecte als professors ha canviat radicalment fins i tot el respecte cap als propis companys de classe.

He vist professors sortint de classe plorant, alumnes expulsats de classe i trencar papereres de la ràbia, insults de tota mena cap als professors i cap als alumnes, insults que no voldria esmentar. També he presenciat durant el curs alumnes destrossant la seva pròpia classe (taules, cadires, pissarra, parets, penjadors de la roba…), amenaces als professors per part d’alumnes de tan sols dotze anys, cotxes ratllats dels professors…

Aquestes situacions les patim el conjunt de docents diàriament, tot i que també he de dir que hi ha alumnes que són persones i que són bons intel·lectualment (són, però, els que pateixen les actituds que he explicat per part de la resta dels seus companys).

Per tot això i moltes, moltes, moltes més coses que podríem arribar a explicar, he decidit escriure sobre l’ensenyament (no educació, tot i que ho fem diàriament) perquè és ara quan algunes persones de la societat critiquen les llargues vacances que tenim els professors.

A les persones que valoren la nostra feina, un gràcies ben gran. A les persones que no entenen les nostres vacances, els convido a passar només dos dies en un centre de Secundària i Batxillerat.

I a les persones que vulguin passar uns dies de pau, silenci i respecte, els convido a venir a Bellmunt: vila menudeta, tranquil·la, i ara coneguda també com Lo Mirador del Baix Aragó.

La meva penya

Marta Cros

Abans de començar aquestes línies voldria agrair la confiança que ha tingut l’organització de la revista amb la gent que vam escriure per primera vegada en aquestes pàgines, ja que se’ns ha demanat una altra vegada la nostra col·laboració i és per a nosaltres una gran satisfacció.

La persona que em va comunicar que a la revista guardaven un trosset per al meu “article” em va dir que continués amb el tema lingüístic i així ho faré; continuaré escrivint en català i assenyalant expressions o paraules del xapurreau (indicades en cursiva) i en alguna ocasió en castellà, però aquesta vegada voldria dedicar lo meu racó a unes persones que m’han demostrat lo molt que me volen: la meua penya!

I és que des del racó del carrer França lo 15 d’agost va començar la despedida de solters que durant molt de temps van estar preparant tota la quadrilla, una quadrilla que per a mi és molt important i que des d’aquí els vull agrair lo bé que ho vam passar aquelles dotze hores!

Esperar l’estiu per veure a la colla de bellmunt és algo que no se pot explicar. A voltes són mesos los que mos separen los uns dels altres i quan arriba l’estiu tenim tantes ganes de veure’ns!

La penya té per a mi un sentiment molt gran perquè, encara que en la distància, mos hem fet grans junts.

I és que los anys passen per a tots!

Chicos, chicas ¿recordáis la cárcel de los polis y cacos? ¿Las meriendas en el sillón de la reina en la capelleta? ¿Y las aventuras con las bicis? A San José, a la Torre, a la Fonteta….

Unos años más tarde fue la furgoneta (de nuestro querido Andrés Pérez) la que nos llevaba a las fiestas de otros pueblos. Desde aquí un gracias enorme a Andrés por todo lo que ha hecho por nosotros!

La peña hemos vivido tantas cosas juntos! Suspensos, aprovados, final de carrera, encontrar trabajo, carnet de conducir, fiestas, coches, bodas… I ara també un menut! Lo primer de la penya! Felicidades desde aquí a Marcos y Ana Reyes!

És per això, que des del racó del carrer França, voldria dir un gràcies molt gran a la quadrilla. Un gràcies per ser com sou: mis amigos, nuestros amigos, la peña.